Text de Jaume Funes (@jaumefunes – www.jaumefunes.com)  escrit per la trobada “ELS VALORS DAVANT L’IMPACTE DE LES NOVES TECNOLOGIES”. Organitzada per Cristianisme Segle XXI. Forma part d’una ponència que es deia “Dinamismes del caos”.

Accedeix a l’article original clicant aquí.
Esdevenir persona, en companyia d’altres, a la societat de la informació – Jaume Funes                                                                                      

Esdevenir persona, en companyia d’altres, a la societat de la informació

1. PARÀGRAFS PER PROVOCAR EL CAOS

Aquesta és una reflexió breu, inevitablement simplista i simplificadora, inscrita dins d’una ponència marc que pretén parlar dels “Dinamismes del caos”, que suposadament intenta valorar els aspectes positius i negatius de les noves tecnologies. Potser, el resultat final no passa de ser un índex de reflexions comentades que invita a pensar, començant per dubtar i assumint que la realitat és tossuda i que, sempre, el que cal fer és assumir-la i pensar en com canviar-la, a favor d’uns o altres, en funció d’uns valors col·lectius. En tot cas, és un text destinat a provocar caos al lector, al participant en el Congrés ja que, per torbar sentit a moltes de les idees que es proposen cal, si més no, situar-se en la brevetat comunicativa d’un twuit, formar part d’algun facebook, accedir a la informació en un núvol, divulgar el saber construït col·lectivament en alguna wiki.

A la meva reflexió es barregen forces intel·lectuals suposadament contraposades. D’una banda, la meva edat madura que em conduiria fàcilment a pensar que abans tot era millor. D’altra, la meva llarga dedicació professional al món dels adolescents i el descobriment quotidià de com es desenvolupen activament en les realitats digitals, que em condueix a saber que només sent present, també, en aquestes noves versions dels seus mons els puc ser mínimament útil. El resultat del dilema és una gran quantitat de curiositats permanents i una dosi similar d’interrogants sobre un món complex i acceleradament canviant, que intento entendre, utilitzar, posar al servei de l’educació.

No soc un adulador acrític, però tampoc un resistent, un “resistencialista” davant del que és inevitable. La meva reflexió oberta s’ha d’entendre des de la perspectiva d’un professional que intenta ser un humanitzador actiu de tot allò que va canviant al seu voltant. Qui pot no estar d’acord am reflexions com aquesta?: “La historia nos dice que los sistemas se gobiernan con mayor justícia cuando hay un diálogo abierto y transparente entre la gente que toma decisiones y aquellos a los que afectan estas decisiones1. No prové d’una reflexió política general sinó del text d’una conferència del creador d’una de les principals xarxes socials virtuals. Entenc, però, que també podria citar un text similar dels que, raonadament, veuen en aquestes noves realitats un enorme capacitat de manipulació i deshumanització.

Agruparé les reflexions en tres grans grups: alguns advertiments; la meva adhesió a considerar que estem davant d’un canvi de paradigma; els diferents impactes que la realitat de la societat de la informació provoca. De fons, un argument: la necessitat de seguir educant, també en aquesta societat.

2. ALGUNS ADVERTIMENTS INEVITABLES

De entrada, voldria insistir en que ja és l’hora de deixar de parla de “noves” tecnologies. Comencen a ser força antigues. Una altra cosa es que a un sector de la societat li siguin desconegudes. El que tenen de noves és que contínuament es renoven; sistemàticament apareixen noves aplicacions, nous maquinaris, nous usos, noves funcionalitats. Són velles, però ens obliguen a estar instal·lats en la permanent novetat.

Complementàriament, novetat o antiguitat han de posar-se en relació amb un món construït per molts “artefactes” diferent. No podem parlar com si fos la mateixa realitat el joc en línea, el WhatsApp (provisionalment de moda mentre escric aquestes línies), una xarxa virtual o l’aprenentatge mitjançant l’ordinador i internet, per citar algunes de les realitats digitals (falten moltes) que conformen la realitat digital en la que ens movem. Malgrat que tenen un univers comú, sempre és necessari identificar la tecnologia i el tipus d’us –especialment aquest- del que estem parlant.

El segon advertiment és per recordar que amb aquestes “noves” tecnologies es pot fer de tot, però elles, per si mateixes no tenen la culpa de res. No pretenc afirmar que són neutres ja que sempre, des la lògica que les crea fins les diverses formes d’us, tenen darrere valors. Però començar per demonitzar-les no condueix a res. A més, el que veritablement ens crea desconcert i crisis diverses no són les tecnologies sinó l’amplificació de la complexitat que afegeixen i en la que ens hem de bellugar sense guies prèvies. Tanmateix, la complexitat del món actual és prèvia, és resultant de tenir que viure sense cosmogonies globals, sense manuals, en el mestissatge, en el canvi accelerat. Variables del desconcert que les “noves” tecnologies amplifiquen.

Finalment, aquests reflexions “tecnològiques” han de servir per recordar que, en parlar de valors, cal deixar de somiar amb el passat. El que aquestes demostren és que potser abans no tenien els valors que diem, que alguns poden ser nous, que els nostres eren uns entre d’altres, que no és tan senzill com creiem traspassar-los2, que ara més que mai tot valor es posat automàticament en contrast amb un altre, que en tot cas la velocitat comunicativa pot aguditzar la facilitat de viure sense ètica que presideix, des de sempre, la vida de moltes persones.

De la mateixa manera no estaria de més advertir que, sovint, moltes de les coses que diem sobre aquestes tecnologies estan en gran mesura determinades per la forma de pensar i ser de la persona que les expressa. El pensament conservador, la tendència vital a l’angoixa o les dificultats professionals o personals d’adaptació al canvi, la resistència al cosmopolitisme, etc. predeterminen bona part dels arguments especialment crítics amb elles.

Com molt bé es resumeix en un text recent “proposo esforçar-nos a tenir una actitud més positiva, il·lusionada, constructiva. Mirem-nos-ho així: Quina sort que tenim! Ens ha tocat ser testimonis d’una revolució cultural! Serem de les poques persones de la historia de la humanitat que haurem viscut abans i després d’internet, que haurem conegut com era el món abans d’aquesta extraordinària invenció i com és després –encara que només sigui experimentant-ne les primeres conseqüències. És fantàstic, no ho veus així? La xarxa és un invent tan prodigiós com la roda, l’escriptura o la impremta. Són innovacions que canvien el món i les persones … I ens ha tocat a nosaltres!3.

Abans de passar a fer aquest elemental anàlisi no puc deixar d’insistir en que, una vegada més, tot això està traspassat per les classes i els orígens socials, pels contextos vitals, per les oportunitats educatives. De la mateixa manera que passava i passa amb els llibres o amb d’altres bens culturals, tothom no accedeix igual, tothom no fa el mateix us. Llevat dels casos de més pobresa, l’accés a internet comença a ser força universal (si més no en el nostre entorn), però per a què es fa servir i com es fa servir es radicalment diferent. Es pot xatejar permanentment i no conèixer cap eina informàtica d’escriptura. Es pot circular per infinitat de webs i no descobrir idees, propostes, interessos vitals que millorin la pròpia condició humana. D’una manera agreujada assistim a una realitat que veritablement pot donar capacitat i poder a qui en te poc, però que pot acabar generant una major desigualtat social. Els més desfavorits també estan sent els que (en aguditzar-se la distància cultural) van deixant d’incorporar-se al món digital.

3. PER QUÈ PARLEM D’UN CANVI DE PARADIGMA?

No sempre són conscients que els canvis produïts per aquest conjunt de tecnologies són quelcom més que la introducció d’artefactes que modulen aprenentatges o faciliten la comunicació. He conegut les filmines, les diapositives, el vídeo, el dvd, … es tracta ara d’alguns esglaons, d’algunes baules més? No, de cap manera, i és un gran error pensar que són tecnologies alienes que podem fer servir o no en la mesura que ens poden ser facilitadores i útils. Com acabem de citar i com després analitzarem, estan dins del nostre món i produeixen profunds canvis en tothom, en totes les societats. Resulta lamentable, per exemple, que la Llei d’Educació de Catalunya, suposadament moderna, parli de totes elles com a “eines metodològiques”.

Una primera fotografia

D’entrada, podem fer un petit retrat de la nova e inevitable realitat a partir de tres característiques: es tracta d’un món digital, multimedia i en xarxa. Tota la informació existent o per generar està o pot estar en “bits” (si no ho està ben bé avui ja no existeix), la qual cosa significa que potencialment és accessible i divulgable de manera eficient i fàcil. Com molts autors ens recorden, en iniciar-se el nostre segle ja circulava per internet, en un any, més lletra escrita que totes les paraules escrites fins aquell moment en tota la historia de la humanitat. ¿Si la informació a la que podem accedir ha augmentat exponencialment, si la selecció, el creuament o la síntesi de les diverses informacions que poden fer diverses tecnologies supera anys de treball intel·lectual, permet imaginar hipòtesis, rebutjar arguments, tornar a pensar nous, considerar variables imprevistes, etc. en un temps curt, podem continuar diem que simplement ha canviat el suport en el que està registrada la informació?

Definint aquest món com a “multimedia” (no se trobar una paraula millor) el que vull posar de relleu és que les vies per les que, de manera habitual, ens arriba la informació són sistemàticament múltiples. No és tant sols allò que “una imatge val més que mil paraules”. És que, de manera habitual, la informació eficient acumula paraula, veu, imatge i, algun dia, acumularà altres experiències sensorials. Bona part de l’efectivitat comunicativa, instructiva i educativa de la nostra acció professional està lligada a la possibilitat d’associar simultàniament vies sensorials diverses. L’expansió, per exemple, dels mòbils de les últimes generacions entre els adolescents no és tant sols per la pressió del mercat i per la seva imprescindible necessitat comunicativa permanent, ho és també per haver incorporat la càmera fotogràfica i la possibilitat de difusió immediata de les imatges. Escric aquest text els primers dies de gener i, alhora, haig de corregir treballs dels meus alumes universitaris que estudien “Intervenció educativa amb adolescents i joves”. En un d’ells, han preguntat a una seixantena d’adolescent sobre l’ús del mòbil. Per suposat, tots ells i elles en tenen, el 50% amb connexió permanent a internet. A la immensa majoria d’ells i elles el que més els agrada penjar al mur de la seva xarxa social són fotos (pròpies i dels amics).

Aquest, també, és un món en xarxa i la comunicació (la connexió, els fluxos informatius d’entrada i sortida) tenen, si més no, tres característiques. En primer lloc, una xarxa no té centre, no existeix un nòdul director (tot i que multiplicitat de recursos i tecnologies intenten esdevenir nuclis de trànsit imprescindibles), no té mai una forma piramidal de creació i decisió. Després, no existeix una única porta d’entrada i es poc accedir a la informació des d’indrets, reals o virtuals, molt diversos, per a unes informacions per una via, per a altres des d’una altra; els camins que se segueixen poden ser infinitament variables i deferents cada vegada. Finalment, la difusió és també en xarxa. La qual cosa vol dir que pot multiplicar-se geomètricament el número de persones a les que arriba, seguint recorreguts aleatòriament complexos.

El paper ja no ho suporta tot

Aquesta complexitat queda molt bé reflectida en dos conceptes-realitats nous: l’hipertext i la informació viral. La gran diferencia entre un text sobre paper i un digital és que el segon pot contenir un nivell d’informació dinàmica que no és possible en el primer. El ratolí detecta paraules que connecten automàticament amb d’altres conjunts informatius i aquests a la seva vegada amb d’altres. A vegades, un text no és una altra cosa que una porta que ordena l’accés a multiplicitat d’informacions. El seu valor no és tan sols el que diu sinó quines altres portes d’informació i coneixement ens obre de manera automàtica. Una informació, a diferència d’una cita que pot portar a una altra cita, no és una referència sinó l’accés directe a una nova informació, no és un referència estàtica sinó dinàmica, ja que quan fem el “link” mentre llegint, la informació accessible pot haver canviat.

Totes les xarxes socials es basen en la idea de la informació viral: el que un subjecte produeix, pel sols efecte d’estar relacionat en xarxa es difon entre tots els subjectes relacionats i, des d’aquests, en tots els subrelacionats i així geomètricament. Si no es posen voluntàriament barreres, la informació es difon per contagi. Un exemple: Facebook té poc mes d’onze anys, però seguin una forma viral d’expansió té avui una xarxa de més de 800 milions d’usuaris. El seus estudiosos insisteixen en afirmar que “ha esdevingut una experiència cultural comuna que engloba a gent de tot el planeta4

Un altre temps, un altre espai

De manera similar podem considerar el caos raonable que genera en la forma d’aprendre i experimentar el món la presència sistemàtica de la virtualitat. Una realitat de relació i comunicació en la que el temps i l’espai queden alterats. La realitat virtual permet interactuar entre persones i realitats situades en temps i espais diferents, facilitant l’intercanvi i la comunicació o construint “realitats” que es basen en d’altres dimensions. No serveix de res dir que es tracta de falses realitats o que la realitat viscuda com a real pel subjecte, en el seu temps i espai, és l’única real. Tot adolescent mínimament immers en una xarxa social virtual té alguns centenars d’amics i per comprendre el fenomen serveix de poca cosa dir que no són veritables amics. El fet objectiu és que interactua (amb graus i formes diverses) amb ells, compartint una vivència de formar part, influenciant-se mútuament i tenint diversos tipus de vivències compartides. Els propis creadors de les xarxes insisteixen en afirmar “que no estan dissenyades per a substituir al comunicació cara a cara … sinó com eines per a potenciar les teves relacions amb la gent que coneixes cara a cara5.

M’he referit tant sols alguns aspectes d’aquesta realitat, però crec que són suficients per intuir que estan conformant un nou paradigma, entenen com a tal (consultant la wikipedia): Un conjunt de variables (arguments, explicacions, formes de conèixer i d’interpretar la realitat) que han generat unes noves regles de joc. Potser no cal posar-se tant transcendent, però cal acceptar que bona part de les variables comprensives de algunes parts de la nostra realitat personal i col·lectiva han canviat i seguiran canviant.

Tot i semblar que estic excessivament a favor de Facebook6, no puc deixar de recordar que des dels seus inicis Zuckeberg creia estar fent una veritable revolució: ”Parlàvem sobre cóm pensàvem que la transparència afegida en el món, tot l’accés a la informació i el fet de compartir-la (facilitada por internet) canviaria inevitablement els grans temes del món7

Tot plegat també és un mercat … que pot ser manipulat

No voldria acabar aquest apartat sense parlar de diners. La societat de la informació també és un producte que està, es generat per o genera a la seva vegada un mercat, una societat de consum. Sempre que llegim sobre el conjunt de tecnologies hem de mirar el segon pla. L’immens desenvolupament de les xarxes ha estat possible, per exemple, perquè per primera vegada en la historia, el màrqueting també pot ser viral i, especialment, perquè permet en tot moment generar “targets” molt acotats, grups de persones amb característiques directament relacionades amb el producte que vol ser venut.

La informació i la comunicació també estan dins de les necessitats que poden ser induïdes i construïdes. Estar permanentment en línia (on line) és un gran avenç però esdevé una necessitat de la que un altre traurà profit. Cal mantenir la vivència que també té avantatges estar desconnectats quan volem. Sempre que ens incorporem a una nova tecnologia, un nou maquinari, cal preguntar-se què ens volen vendre de manera afegida i quin és el grau de fidelització al producte que el productor vol aconseguir. Per Appel, la seva principal pretensió no és vendre més o menys Ipads sinó aconseguir fidels al seu sistema que es bellugaran per a tot el seu consum comunicatiu al món de l’enorme quantitat de productes de la marca de la poma. Sempre (això és el que fan molts adolescents i joves) convé, a més, intentar formes d’us diferents de les previstes, sistemes de relació i comunicació alternatius als planificats per al producte.

L’any 2011 ha estat un bon exemple de la pressió del mercat i de l’alteració dels usos previstos a propòsit d’un aparell concret: els smartphones Blackberry. Des del seu inicis eren telèfons elitistes utilitzats fonamentalment per executius o alts càrrecs, amb escassa penetració en el món juvenil, llevat dels més “pijos”. No era un telèfon viscut com a adolescent o jove pels propis joves. Tanmateix, avui és enormement present entre ells i elles i, malgrat tenir una certa exclusió en alguns estil juvenils, s’ha convertit en un gran sistema de comunicació pel seu singular sistema de missatgeria, fàcil i econòmic. Com indicaven els diaris, estranyament sorpresos de que aquestes màquines estiguessin en mans dels joves pobres dels barris, bona part de la contestació social produïda a l’estiu a Londres i altres ciutats britàniques es va generar amb la missatgeria Blackberry. Més curiós encara va resultar descobrir com el primer ministre David Cameron va intentar aconseguir que la firma bloquegés aquest sistema de comunicació com a forma d’impedir que la contestació als barris continués. L’instrument, que fins aquell moment era meravellós per a que els executius de la City poguessin fer de manera àgils els seus negocis (amb freqüència especuladors i delictius), esdevenia un dimoni perquè mantenia en línia els joves descontents.

4. ALGUNS IMPACTES SOBRE LA PERSONA, LA COMUNITAT, LA SOCIETAT

Tampoc faré ara una anàlisi global de com tot aquest univers tecnològic està canviant les nostres societats (a banda de la brevetat d’aquest text, seria una pretensió que superaria els meus coneixements). Tants sols faré breu apunt de com crec que està afectant als infants, adolescents i joves, una petita reflexió sobre el que significa viure i créixer en aquesta societat digital, multimedia i en xarxa. No seran més que uns breus apunts sobre el que cal observar, estudiar, considerar … que ens obliguen, especialment, a canviar alguns aspectes de l’educació i de la nostra feina per ajudar-los a situar-se en la societat actual.

Estem parlant de nois i noies que van conèixer el ratolí abans d’anar a escola, que acumulen al seu voltant milers de fotos digitals des que van néixer, que es veuen a si mateixos sempre amb un mòbil a la mà, que descobreixen una “vikipendia” per a cada necessitat informativa, que juguen immersos en universos que en part construeix ells mateixos, que poden disculpar-se o insultar primer pel messenger, que tenen o aspiren a tenir centenars d’amics o line, que se senten quelcom perquè tenen un vídeo penjant al youtube, que.. comencen a ser força diferents, creixen i maduren en contextos que han canviant profundament.

De la multiplicitat de canvis que podríem estudiar em referiré, amb un breu apunt, a cinc grups: els que tenen a veure amb el desenvolupament, els que afecten a les formes d’aprenentatge, els referits als valors i, finalment, els que afecten al paper de les persones adultes en les seves vides.

De la intel·ligència virtual a la desaparició dels catecismes

Convindria reflexionar sobre com tot aquest nou context d’estimulació humana afecta als processos de desenvolupament infantil i adolescent. Avui sabem que cada etapa de la vida evolutiva té unes posibilitats de desenvolupament i no en té d’altres. Però també sabem que el seu desenvolupament i la forma com ho fa depèn de les característiques del context en el que es produeix la maduració. Res, però, és automàtic i sempre haurem de dir que són canvis possibles si es donen les noves característiques. Com ja hem dit, en funció dels entorns socials, molts nois i noies continuen desenvolupant-se en entorns empobrits, també digitalment.

Només dos exemples de per què cal pensar en com impacta en les capacitats la nova realitat. Els educadors i els psicòlegs coneixem perfectament la importància del joc simbòlic com a forma d’apropiar-se la realitat en determinades etapes infantils, però, com és el joc simbòlic quan aquest s’està produint a partir d’una “nitendo” que crea i recrea universos virtuals? El mateix podríem dir en parlar de les diferents intel·ligències o del estadis del pensament. Com és la forma de pensar de la anomenada “game generation”? El raonament virtual és concret o abstracte? Com són les capacitats del subjecte “multitasking” o “multiprocés”?

Convé pensar en com van canviant les formes d’entendre i comprendre la realitat. Com es modifiquen les seves capacitats intel·lectuals, les formes de raonar, els arguments amb els que pensarà i discutirà. Però, no hem de pensar tant sols en les velles capacitats i potencialitats, es possible que s’estiguin generant, parcialment, de noves. Algunes d’elles tenen a veure amb això que anomenem “competències digitals”, capacitats per bellugar-se en aquesta societat, per entendre el que passa o per prendre decisions. Simplificant molt, podríem dir que els seus caps, els nostres caps, comencen a funcionar de forma força diferent.

En qualsevol cas, el que sí és necessari és no identificar el passat amb normalitat i el present amb patologia. No associar les formes pròpies d’un temps i un tipus de societat amb allò que cal espera sempre i de totes les persones. Resulta curiós descobrir com és més fàcil trobar referències a les suposades patologies de les “noves” tecnologies (addiccions, despersonalitzacions, aïllaments, etc.) que no a com configuren noves formes de ser persona o de situar-se en la realitat.

També poden ser diferents els arguments vitals. Ara tenen moltes i diverses fonts. Tots no estan a una única “web”. El mateix passa amb els interessos, amb les seves raons per implicar-se en un saber o en aprenentatge, amb els motius per tenir uns o altres amics, per voler viure unes o altres experiències. Dirien que les seves “raons” per viure la vida tenen moltes fonts, diferents orígens reals, presencials, a distància, virtuals.

Avui és, hipotèticament8, molt més possible acabar amb l’educació a partir de catecismes, de manuals que faciliten explicacions monolítiques i estàtiques del que succeeix al nostre voltant. La societat de la informació pot acabar amb el temps dels catecismes perquè, per definició, és el lloc de les explicacions dinàmiques, contrastables, construïdes a partir d’aglomeracions informatives, per a societats que són canviants.

Finalment, un dels grans vectors d’influència cal situar-lo en la possibilitat d’abandonar la submissió informativa, la possibilitat de construir explicacions en lloc d’acceptar les que ens venen donades. Es cert que la potencialitat informativa també està disponible per difondre dogmes i simplificacions interpretatives. També es fa servir per manipular exponencialment. Però, amb aquestes noves realitats ja no es pot impedir crear, generar informació, difondre-la, construir explicacions personals i col·lectives. Avui és possible no estar condemnat a la passivitat i la dependència. Estem en condicions de ser molt més manipulables però, igualment, molt mes contestadors actius de la realitat9.

Ja fa temps que no s’aprèn igual. No es tracta de posar filmines al Moodle

Ja he destacat que, malgrat el que el sistema educatiu, des de l’escola infantil fins a la universitat, insisteix a negar, no es tracta de la una introducció de noves eines (també ho és) sinó de veritables noves formes d’aproximar-se al saber i d’adquirir els coneixements. Canvien algunes, moltes, no totes de les formes d’aprendre dominants fins aquests moment. Pot, per exemple, predominar el descobriment, l’assaig, la recerca per encert i error, els processos d’intuïció, les “il·luminacions” que sorgeixen per acumulació d’informacions diverses que poc a poc van enriquint el conjunt d’aspectes a considerar, que difícilment sorgeixen estudiant un manual. La lògica dels conceptes o de les unitats de coneixement ja no és seqüencial. Ja no cal fer el tema 1 abans que el tema 2. Es pot començar pel 10 i descobrir que cal saber allò que està en el 3. Tot allò que els alumnes han de saber pot estar envoltat de multiplicitat d’informacions i formats que poden enriquir o confondre. Les dificultats i les necessitats per aprendre es situen en d’altres paràmetres. Qui té enormes dificultats per escriure en paper frases intel·ligibles pot crear un web amb multiplicitat d’informació, aspecte elegant, text sense faltes. Per bellugar-se en un món de càlculs serveix de poc conèixer com es calcula una arrel, però és inevitable saber la lògica del càlcul exponencial. Podríem seguir amb molts més exemples10.

El món escolar i la visió social de l’escola dominant continuen en una altra onda, sovint no segueix cap lògica d’aquest món, estan aliens. Mentre es segueix pensant que es tracta d’una adaptació tecnològica més, es deixa d’assumir que fa temps que estem (no només per les tecnologies) en una veritable crisi de docència.

En la meva col·laboració periòdica en un suplement educatiu resumia així aquesta reflexió: “Ja hauria d’estar força desprestigiat afirmar, malgrat que ho diguin les autoritats acadèmiques, que la funció del professorat és la transmissió del coneixement. És molt més raonable afirmar que facilita l’accés al coneixement, estimula el desig de saber, mira d’integrar en la vida dels seus alumnes allò que han descobert a múltiples fonts d’informació (…) Educar i ensenyar avui, en un mon digital, multimedia i en xarxa, sempre ha de tenir dues característiques: l’aprenentatge a partir del descobriment i l’experimentació; el treball cooperatiu, en interrelació, en grup. Ensenyar el pronom feble passa per poder projectar els seus posts, aprendre a fer autoretrats passa per revisar els seus perfils, no per bloquejar tot accés a les xarxes. Si hi ha ordinador ha d’haver treball en grup. Poc o molt el que facin passa pel “núvol” i per la construcció i reconstrucció col·lectiva, interactiva. Ni és una simple batalla amb les tecnologies ni podem recuperar formes obsoletes d’ensenyar. Els diversos adolescents, multicanal o desconnectats, segregats o integrats digitalment, estan immersos educativament en unes noves regles de joc. Ja no pensen a partir de les mateixes variables, bona part de les formes d’intel·ligència estan fetes de components virtuals, s’afirmen i es construeixen amb interacció amb desenes d’amics en connexió permanent, ells valors tenen format web, etc, etc” 11

Definir la bona vida en xarxa. Impactes sobre els valors.

Aquesta complexa realitat tecnològica també afecta els valors i l’ètica. Amb una descripció de vida quotidiana, s’amplien amb força les referències, els models, allò que es pot considerar una “bona” vida, una vida raonable, una forma acceptable de vida. Amb una descripció més filosòfica podríem dir que, així com en els últims cinquanta anys varem passar de la lògica dels valors contraposats de les suposades civilitzacions diferents a la lògica de la interculturalitat, de la influència modificadora de valors en interacció, ara podríem estar en una mena de “culturalitat dinàmica”. Es a dir, els valors es construeixen, deconstrueixen i reconstrueixen molt més activament per relació i interacció. Però, alhora, la multiplicitat de valors en relació (o per se més precís de les formes d’expressió dels valors) està contínuament expandint-se, relacionant-se formes desconegudes entre elles i, el que és més important, en tractar-se de processos molt més participatius, actius, les formes culturals resultants son permanentment dinàmiques.

El valors que es creen activament en xarxa, de la mateixa manera que la lògica de la xarxa se sosten a partir d’un valors. A la xarxa entren en confrontació valors de mercat i valors de llibertat. Valors de control i domesticació i valors de lliure expressió, de creació. Valors individualistes i valors comunitaris. Bona part de la lògica digital és més facilitadora d’uns valors i no d’altres: és possible que faciliti més l’expressió i que dificulti determinades formes de reflexió. És possible que envaeixi diferents aspectes de la intimitat i, alhora, fomenti la coherència personal a la que forçosament obliga la transparència.

Una connexió a Internet sempre és un virus sa en qualsevol cultura, sistema polític, proposta religiosa. Descobreix realitats, formes de vida, arguments, contradiccions, dubtes. No queda més remei que comparar. Desapareix la possibilitat automàtica de dogmatitzar i vendre veritats absolutes. Són més amplies les necessitats d’aprendre a pensar, a tenir opinió pròpia. Tanmateix, l’ampliació dels interrogants i les incerteses amplia els riscos de cercar seguretats en dogmes i solucions simplistes. La xarxa també està plena de predicadors de tota mena.

Estar “en_línia” en companyia de

Com ja he destacat, no té massa sentit dedicar-se a fer comparacions entre el passat i el present de les relacions humanes amb o sense internet o mòbils. Hem d’assumir que amb les noves realitats apareixen noves formes de socialització, de sociabilitat, de relació, noves formes d’amistat, nous espais per a conviure i compartir.

Quan s’analitzen l’èxit i els múltiples efectes relacionals que provoquen les xarxes socials virtuals, podríem dir que són deguts a que generen una seqüència relacional d’aquests tipus:

  • Permeten comunicar-se fàcilment i intensament entre iguals (connexió en línia, més o més permanent però múltiple, simultània o successiva). Permet ser com d’altres i sentir-ho.

  • Permeten cercar i connectar amb persones o grups que són com un mateix (permeten la connexió entre condicions vitals similars, ja sigui per edat, estils de vida, etc.). Permet ser entre els que són com jo.

  • Són cercadors de persones amb interessos similars amb els que es poden compartir aspectes intel·lectuals, lúdics, etc. És més fàcil fer algunes coses junts. Permet fer mogudes virtuals que alteren l’ordre real.

  • Serveixen per a divulgar-se a un mateix, per a ser “conegut”, per sentir que se surt de la soledat i l’ostracisme

  • Permeten investigar i observar com són els mons dels altres, saber què fan, com va canviant la seva vida

Les relacions entre iguals es practiquen a la xarxa, de manera real, tot i que algunes d’elles són presencials, d’altres virtuals, d’altres mixtes i una segueix a l’altre. Aprovacions i desaprovacions es dirimeixen també virtualment. Tot amb diferents avantatges i inconvenients.

La comunicació té ara molts més adjectius que la configuren. Comunicar-se també és estar connectat, en connexió permanent, activa o passivament, amb graus diversos d’interacció. Pot ser multiconnexió i permet diversitat d’intercanvis.

Autoritats i oracles virtuals

Finalment, hauríem de considerar com, desapareguda la transmissió directa d’informacions o valors, es modifica el paper dels adults en l’educació. De quina autoritat cal confiar? Acabem de recordar que els dogmes també es difonen en format bit. Algunes “pantalles” poden esdevenir els nous “oracles” als que prestar atenció. No sempre cercarem quina persona em pot informar millor o ajuda millor. Potser primer cercarem a l’espai de la xarxa. Tot argument educatiu, tot criteri parental, tota norma de funcionament, poden ser contrastats de manera immediata en una fon digital, que pot dir el mateix, el contrari o ni una cosa ni l’altre. Com es pensa en la xarxa? Quins són ara els savis digitals als que recórrer? Quins són els nous savis integradors?

És possible que la funció i la utilitat de les persones adultes en la vida dels més petits també es vegi sotmesa a revisió, especialment en alguns moments com ara l’adolescència. Educar seguirà sent esdevenir persones de referència amb capacitat d’influir i ajudar. També ara haurem de seguir sent la persona que dona seguretat perquè poden descobrir que ens importen, la persona que demostra l’afecte i es preocupa per estimular la maduració. Però, es molt probable, que ara la persona adulta tingui que centrar-se més en ajudar-los a fer seva la informació, a integrar el coneixement i no a transmetre’l, a ordenar la experimentació i, especialment, a convertir en experiència els resultats de tot allò que van coneixent i vivint. A vegades, serem educadors virtual (en la presència distant del on line) de personatges digitals, que connecten amb el coneixement tant sols si ve per aquella via, però que no el faran servir sinó apareix d’una o altra manera el rostre concret que dona confiança.

Un apunt per acabar

A favor, en contra, resignats, actius, transformadors, realistes, utòpics al ciberespai … les actituds poden ser mol diferents malgrat el món es bellugui acceleradament. Queda el repte permanent: com s’educa en valors en aquest món. Hem d’acceptar que, si més no, n’hi tres activitats humanes que avui tenen més oportunitats i possibilitats: saber, crear i participar són molt més i intensament possibles, per a més gent, que fa una dècada.

Tampoc podem deixar de considerar que, a la societat del malestar i el desig obligat de felicitat, també s’estenen els diversos malestars i s’universalitzen múltiples formes de felicitat, real o desitjada. En qualsevol cas, avui podem pensar interactivament, de manera relacional, la incertesa.

1 KIRKPATRICK, D. (2011): El Efecto Facebook. Planeta. Barcelona

2 De fet escric aquest text, fent un parèntesi en la redacció d’un text sobre educació ètica i adolescència avui.

3 CASSANY, D. (2011): En_línia. Llegir i escriure a la xarxa. Ed. Graó. Barcelona

4 KIRKPATRICK, D: o.c. pag. 18

5 Ibden pag.14

6 Considero que no és aquest el lloc per analitzar el que ha significat de manera singular aquesta xarxa

7 Ibden pag. 17

8 Dic hipotèticament perquè no deixa de ser paradigmàtic que una societat que pot potenciar i facilitar el raonament, el pensament científic, que té on line multiplicitat de dades i arguments, esdevingui consumidora compulsiva d’horòscops i tarots de tota índole

9 Existeix un cert consens en que, per exemple, bona part de la contestació produïda aquest any a diferents indrets del món no seria possible sense les eines de la societat de la informació.

10 Un bon resum es pot trobar a CASSANY, D. (2011): En_línia. Llegir i escriure a la xarxa. Ed. Graó. Barcelona

11 Funes, Jaume (2011): “Educadors virtuals d’adolescents digitals”. Criatures. Diari ARA. 25.06.2011. Accessible en: http://www.jaumefunes.com/content/educadors-virtuals-d-adolescents-digitals