Articles de Jaume Funes.
Font: ARA. 1 i 16 de febrer de 2013
Accedeix a les fonts originals clicant aquí (1)(2)

Rumors en línia 1

No n’estava convençut, però al final m’he posat a escriure sobre els nous espais virtuals que tenen alterada una part de la comunitat educativa. Per als lectors que no van seguir l’onada mediàtica, recordaré que es tracta d’una aplicació per a dispositius mòbils (Gossip) i una creació singular de grups a Facebook ( informer ) que en pocs dies van triomfar entre adolescents de secundària i joves universitaris. Les alarmes (més aviat els pànics morals) ja estan enceses, els Mossos han decidit actuar, el departament d’Educació ha creat un protocol, alguns pares i directors exigeixen control. De nou hauríem de començar per pensar i analitzar sensatament el fenomen, que ni és totalment nou ni serà l’últim a aparèixer. Després, pensar a què prestar atenció i com actuar. Avui ens quedarem a la primera part.

Constatacions

Tornem a constatar dues vivències de por: d’una banda, veiem la virtualitat i la connexió permanent de la societat a internet com una cosa aliena i perillosa per a l’educació, i de l’altra, comprovem que qualsevol eina que es crea amb lògiques més adultes pot ser usada de manera adolescent, reconvertida per a les seves necessitats o estils de vida. Amb aquesta lògica, ¿què ha passat ara amb els adolescents (la qüestió dels joves universitaris té altres components)? Les noves propostes digitals han posat al seu abast una manera fàcil de crear grups de pertinença en contínua interacció. Grups que, a més, associen algun dels entorns on passen la seva vida. En aquest cas, causant la desesperació institucional, la seva escola. A més, fan fàcil crear i difondre informació, així com aconseguir, per mor de la curiositat de grup, que sigui llegida. Però aposten per la informació lleugera, fora de control, sobre ells, els seus adults i les institucions. Entre les seves informacions també hi circulen rumors, comentaris discutibles i expressions ofensives. El cercle es tanca fent que tot sigui anònim.

Què sabem? Com que una de les aplicacions només funciona per a iPhone, hem pogut llegir les xafarderies de les escoles d’elit del país. Com que l’altra té a veure amb la xarxa a què es connecten tots, sabem més sobre com es crea una moda i la inutilitat d’aproximar-s’hi des del control. De totes dues, podem saber més coses sobre com consideren els companys, els valors que dominen la seva vida i la capacitat d’assumir la responsabilitat dels seus actes, començant per la informació que difonen.

Rumors en línia (2)

Tot i desitjar que els rumors virtuals hagin deixat de ser element d’alarma i hagin esdevingut un component més de la complexitat educativa de cada dia, he d’acomplir el compromís de l’anterior columna i suggerir en aquesta algunes preocupacions adequades. Començaré advertint que cal deixar ja d’una vegada de parlar del món digital, virtual i online com si fossin eines que poden usar-se bé o malament. Parlem de vides adolescents que de manera diversa descobreixen, es relacionen i aprenen en entorns diferents del presencial. El que ens ha de preocupar és com es fan persones en aquests contextos, no mirar de delimitar artificialment la seva presència. O que aquests entorns ocupin tota la seva vida i desapareguin les altres formes de ser i conviure que comporta l’adolescència. Però, com diria l’amic Jordi Bernabeu (www.sobrepantalles.net), comencem per acceptar que hi són.

Comunicació en xarxa

El contingut de les regles educatives adients no canvia per la irrupció espectacular dels seus mons virtuals. Un informer o una sala del Gossip donen fe de si els havien educat veritablement per descobrir l’altre, per relacionar-se, per saber i descobrir felicitats i malestars propis i aliens. Però en tots elsespais , a la classe i a la pàgina del Facebook. Curiosament, escoles que s’han oposat a l’educació per a la ciutadania protagonitzen ara les xafarderies irrespectuoses a la xarxa. Si habitualment no tenim en compte que la seva vida a internet és important, no té cap sentit que intentem ficar-nos-hi quan el que hi fan no ens agrada. Si aquest món no forma part de l’escola i és diferent i oposat al dels seus adults, sempre sota mirades d’alarma i control, hem facilitat que construeixin un món a part, impenetrable i especialment atractiu.

¿Es pot entendre que, si el subjecte educatiu a l’adolescència és el grup, un tutor no sàpiga res de la comunicació en xarxa que cada dia manté el seu alumnat? Si els pares tan sols ens hem preocupat de comprar un aparell i pagar la tarifa plana sense mostrar interès pel que fan en el seu interior virtual o sense haver fet junts una part de l’aprenentatge, ¿podem ara preocupar-nos pel que hi diuen? ¿O perquè esdevinguin víctimes, tot i que serà més probable que siguin victimaris? És complicat però senzill: es tracta d’educar per ser persones en companyia d’altri en la societat de la comunicació.