Article d’opinió de Jordi Bernabeu
@jordibernabeu – @sobrepantalles 

Portem una setmana en que certs mitjans destinen extensos reportatges a la suposada dependència als smartphones. A banda, la mort de la noia de Tàrrega del passat 8 d’octubre per part de la seva parella ha destapat de nou el tema del control de les relacions dels adolescents mitjançant els dispositius tecnològics i les seves aplicacions. Pel que en poc temps revivim crisis al voltant del ciberassetjament, l’addició al mòbil i la dificultat d’establir relacions aparentment sensates. Tot plegat ha generat dubtes raonables però també malinterpretables. I sovint posem el problema en la tecnologia obviant que el possible quid de la qüestió cal centrar-lo en la complexitat de les relacions humanes, tant pel que fa a la nostra vida com a la dels nostres vincles.

Dèiem en una altra entrada -us convidem a rellegir-la- que tot el món 2.0 ha esdevingut una revolució en molts aspectes. Però no només  tecnològic. Ha plantejat noves formes de relacionar-nos i d’exposar-nos alhora que està modificant, en un sentit o altre, processos molt bàsics de les nostres maneres de fer: canvis en el processament i filtratge de la informació, de la memorització, dels processos d’aprenentatge i fins i tot dels mecanismes clàssics de participació, i del que s’enten per privacitat o intimitat.

Manuel Castells ens afirmava en un magnífic article a La Vanguardia que els avantatges d’un internet ben treballat superaven amb escreix als seus inconvenients: augmenta la sociabilitat -i no al contrari-, en dos móns interdependents -digital i físic-. Na Dolors Reig, per altra banda, no es cansa de repetir que la vertadera escletxa no està en la qüestió digital, sinó d’aprenentatge. I tot plegat podríem lligar-ho amb l’etern avís d’en Jaume Funes en que sitúa la vertadera crisi actual -de la qüestió que ens ocupa- en la docència i no pas en l’adolescència.

És evident que cal una reflexió seriosa de caràcter molt global que ens ensenyi a conviure amb aquesta nova realitat i que, com a nou fenomen que ha vingut per quedar-se, estem en plena fase d’experimentació. Caldria anar amb molt de compte amb generar alarmes innecessàries. Els qui treballem la prevenció de riscos amb adolescents sovint hem de lluitar contra els discursos d’alarma que acaben generant un efecte crida: se’n parla més, prima la desinformació, i existeixen certs discursos que acaben institucionalitzant-se i configurant-se com a modus operandi de la nostra opinió col·lectiva.

Som experts en definir problemes a partir de noves categories: nomophobia, sexting, bullying, phubbing, grooming i tot un seguit de nous termes. Però tampoc caiguem malintencionadament en l’error de pensar que determinades xacres socials siguin conseqüència de l’irrupció d’internet en aquests últims anys. Evitant atendre la qüestió estructural. Que fa anys que arrosseguem. Les possibles relacions de control entre adolescents és un tema que arrosseguem des de fa anys i que ara ens trobem de front. I no precisament per culpa del doble check. Confondre el sentit dels mitjans a és com arribar al cim sense valorar el recorregut que ens hi ha portat.

La discreció, que no passotisme, també pot donar resultats. Això és: atendre personalitzadament i/o col·lectiva els conflictes fugint de magnificacions i generalitzacions inútils, vetllar per treballar acuradament les audiències que directament o indirecta participen o es veuen afectades i treballar en un clima de tranquilitat relativa. Si bé certs casos poden ajudar-nos a pensar, no utilitzem grans titulars per mimetitzar segons quines problemàtiques. I si pel que estem és per transmetre una informació el més acurada possible, posem en el mateix ordre d’importància el sensacionalisme al voltant de les 28 milions de relacions trencades del watsapp que la notícia del dia després desmentint el mateix estudi apel·lant a una falta de rigor en la font i la pròpia interpretació. Reduint aquestes pràctiques als nostres modes de comprensió obviem alguns errors que ens afecten directament: darrera de greus problemes com el suicidi de l’adolescent canadenca Amanda Todd i d’altres assetjaments a casa nostra han faltat professionals referents darrere i processos bàsics de detecció, acompanyament i intervenció de situacions problema.

I ja que ens ho plantegem, parem-nos a pensar sobre quin ha de ser el sentit del missatge que acompanyi qualsevol discurs de finalitat preventiva: cal prioritzar que vigilem amb els mòbils o treballem des de la lògica sana de la conviència i l’autonomia? Cal que comencem a prohibir segons què a quines edats o ajudem a adquirir responsabilitzacions progressives? Cal que aprenguem a desconnectar-los per la nit o que els integrem durant el nostre son?

És molt probable que tingui més sentit treballar als instituts per una major i millor convivència que no fer xerrades de caire tecnològic o prioritzar més visites de la polícia per avisar-los dels seus problemes. Dit d’una altra manera: si existexien riscos és que perquè hi ha beneficis. No ens quedem només amb l’amenaça i potenciem sobretot les oportunitats. Té més bon pronòstic treballar com construir un bon ferfil de Facebook o Instagram i les avantatges d’una bona identitat digital que no pas els riscos de les fotos de perfil i certes imatges exposades a qualsevol de les xarxes socials.

Constantment qüestionem l’exposició pública de nois i noies  als seus murs i timelines (i de molts adults, cosa que obviem). Ens fa por pensar que aquelles imatges generaran obscenitat en ments pertorbades o problemes en les seves escasses possibilitats laborals de futur. Però cada vegada més caldrà acceptar que tant la dimensió del jo -del cos també- com de les relacions -líquides, citant Baumman- formen part d’aquesta nova configuració cultural i relacional. I en aquest sentit, els smartphones per a moltes persones, adolescents també, funcionen com a mitjans per compartir i conformar de les seves múltiples i provisionals  identitats en constant interacció. Encara que queda per una altra tot el que té a veure amb què passa amb les nostres dades i drets.

Estem obligats també a ajustar la nostra mirada (adulta) a aquestes noves formes de relació, comunicació i convivència adolescent. També caldrà educar en línia, estar-hi i esdevenir referents a la xarxa. No es tracta de deshumanitzar el contacte clàssic, ni passar-nos totalment a l’escena digital, sinó complementar la nostra feina com educadors en els seus propis espais de relació. Espais que, com cada vegada més ens afirmen molts estudis, no esdevenen paral·lels sinó totalment fusionats i complementaris. Dit d’una altra manera: som nosaltres, els adults, que ens encallem en l’eterna separació de l’anomenat món digital al malanomental món real.

La resistència al canvi és un element característic davant qualsevol revolució cultural i comunicativa. I actualment n’estem en una, i de ben grossa. L’escriptura ja va donar maldecaps a Plató (afirmava que perdríem la capactiat de pensar al tenir-ho redactat) o l’invenció de l’imprempta va significar un avanç màgic per al coneixement que certes elits van resistir-se a acceptar (l’expansió i reproducció de la cultura inventada per Gutenberg va posar en entredit certes hegemonies culturals).

Tampoc caiguem en reduccionismes tals ‘ser esclaus del mòbil’ o ‘estimar-nos a partir de les pantalles’. Si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre aquestes tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir: ens enganxem al mòbil o a les relacions on-line per suplir altres carències moltes vegades, novament, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis proposen com aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa. Traduït col·loquialment: aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són factors risc que cal tenir presents.

En definitiva, del ‘no et connectis a l’habitació’ al ‘vine a connectar-te al menajador que així ens veiem’, del ‘estàs enganxat al watsapp’ a ‘què tal si un dia parlem? I part m’escrius una cosa maca?’, del ‘quan estudïis tanca el facebook’ a ‘tu millor que ningú saps que et distreu i que no’, del ‘no et compro el mòbil’ a ‘regalar-te’l implica acceptar uns pactes’, del ‘no et deixis controlar’ a ‘estima’t i sàpigues què et fa mal i què no’, etc.

****************

A continuació deixem enllaços a les fonts i altres adreçes d’interès que poden interessar:

Enllaços sobre assetjament:

Dos estudis sobre assetjaments fets últimament a Catalunya:

I aquí us deixo un enllaça a la guia recent editada sobre el món digital a Granollers. Es tracta d’un recull de recursos realitzat per les Biblioteques de Granollers i Canovelles per tal d’apropar-se a les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i descobrir com ens influeixen en el desenvolupament personal i professional, amb la voluntat de reduir l’escletxa digital i fomentar l’ús responsable i crític de les noves tecnologies:

  • Alfabetització en les TIC
  • Reflexions i impacte a nivell social, polític, econòmic, informacional,… Amb llibres de Julian Assange, Dolors Reig, Castells,… entre d’altres.
  • Foment de la responsabilitat i prevenció dels  mals usos. Amb recursos per adolescents, mares i pares, educadors,…
  • Les TIC en la recerca de feina, l’emprenedoria i l’empresa (màrqueting 2.0, posicionament web,…)
  • Ficció amb les TIC com a protagonistes (novel·les, contes i pel·lícules)
  • I tot amanit amb una selecció de pàgines web d’interès