Segona part de la conversa que hem tingut amb en Pau Córdoba (@pauetc a twitter) sobre les noves tecnologies aplicades el món de l’educació, en concret, a l’educació primària.

Per llegir la primera part: “Si no ens hi posem, no estarem fent la nostra feina”

Xarxes socials virtuals

Encetem el debat sobre les xarxes socials virtuals i en Pau es mostra clar i contundent “no s’ha desenvolupat cap reflexió seriosa entorn l’educació en les TIC, i menys respecte a les xarxes socials virtuals… si fem alguna tasca educativa és perquè ho decidim, perquè adaptem el currículum”.

Tot i això, en Pau destaca la feina de Dolors Reig entorn el TEP (Treball d’Empoderament i Participació) i pensa que es podria plantejar crear perfils col·lectius a algunes de les xarxes més conegudes com Facebook o Twitter “de fet, moltes entitats o associacions ho fan, perquè no les escoles o els grup-classe?

Sobre el fet que cada cop hi ha més infants i adolescents presents a les xarxes socials virtuals, en Pau ho confirma i destaca que no té molt clar el posicionament més enllà de “cal abordar-ho perquè forma part de la nostra realitat” i, assegura, “és un tema complex tant a nivell professional com a nivell personal “cada cop em trobo amb més alumnes que em demanen amistat”.

Des del seu punt de vista, l’adult hauria de poder fer un “acompanyament social quan els infants comencen a mostrar interès per a les xarxes”. Aquest acompanyament hauria de ser cosa de la família perquè “és complicat fer-lo des de l’escola”.

Programació i joc: una adaptació curricular

En Pau ha desenvolupat un treball entorn la programació de jocs virtuals, bàsicament amb Scratch. La idea no és ensenyar a programar, sinó ensenyar a pensar. “Plantejar-se un objectiu, el què volen crear, poder desenvolupar una narració, un joc, un què i després un com”, sempre intentant que hi hagi dinàmiques de cooperació, de creativitat, d’intercanvi i d’assoliment de petites fites que “ens acostin als objectius compartits”.

Es tracta de poder ensenyar que l’ordinador no és només un acumulador de jocs, sinó que els nens i nenes també poden ser creadors

En Pau creu que a nivell educatiu la programació està començant a desenvolupar un discurs i una praxis interessant i que segurament aconseguirà generar petits canvis. “Es tracta de poder ensenyar que l’ordinador no és només un acumulador de jocs, sinó que els nens i nenes també poden ser creadors”.

La tasca del docent hauria de ser “donar pistes lliures perquè facin un joc d’allò que els interessa, però alhora, acompanyar en el desenvolupament de capacitats creatives i de treball en equip que d’altres maneres no treballarien”.  En Pau afirma que “amb aquestes classes, els alumnes s’ho passen teta i a més, veus que es treballen competències bàsiques a fons”.

hi ha el perill de pensar que canviant les eines i fent ús de les TIC, ja estem fent una educació envers les noves tecnologies

Una oportunitat pedagògica

La presència de les noves tecnologies a les aules cada cop és més elevada “hem complementat projectes com l’1×1, hi ha els ordinadors personals o els llibres digitals… ja forma part de la nostra realitat” però, afirma amb sinceritat: “hi ha el perill de pensar que canviant les eines i fent ús de les TIC, ja estem fent una educació envers les noves tecnologies”.

En Pau té molt clar que les TIC poden ajudar a canviar certes dinàmiques pedagògiques i introduir “processos on l’alumne construeix el coneixement”. Veu Internet i la xarxa com a eines que “faciliten a l’alumne fer una recerca pròpia i després posar-la en comú amb la resta del grup-classe”.

En Pau està convençut que els entorns virtuals a les aules s’han de desenvolupar des de la perspectiva “potenciadora de la participació dels alumnes” i d’aquesta manera, i des de ben petits, “poder qüestionar el perfil de consumidors passius amb els quals la societat actual i sobretot el món digital, contempla als infants”.

Creu que seguint aquesta lògica, la tasca del professor “consisteix en donar criteris de recerca, filtratge i de treball en comú, fomentant la iniciativa dels alumnes, la seva participació, i la visió crítica d’allò que han buscat”. Una plantejament que contempla el potencial de les TIC per introduir canvis en les metodologies docents i que a més pot ajudar a trencar “l’habitual esquema unidireccional professor-alumne i fomentar la creació de coneixement des del grup-classe”.

“les TIC són una eina que pot potenciar certes  metodologies participatives i d’educació crítica”

Però amb picardia en Pau planteja: “al final, les TIC són una eina que pot potenciar certes  metodologies participatives i d’educació crítica, però es tracta més d’optar per una visió pedagògica que d’una creença en les eines”.

Al llarg de la conversa hem pogut parlar des de l’experiència d’un mestre que creu en la presència de les TIC i l’entorn 2.0 als centres educatius i que, a partir de l’assaig-error, ha pogut crear algunes de les pistes que ens poden resoldre molts interrogants.

Abans d’acabar, una reflexió queda a l’aire: “Si ens posem a treballar des d’una lògica positiva i de prevenció, és molt possible que puguem acompanyar als infants i que, un cop adolescents, puguin veure les noves tecnologies i les xarxes socials virtuals com eines i espais per a relacionar-se, fer comunitat i qui sap, potser com espais on desenvolupar la seva consciència crítica.