Fa uns dies vam descobrir el blog GamifiCAT que gestiona la Rita Barrachina. El concepte i la idea de la gamificació comença a penetrar en diferents camps, entre els quals, l’educatiu. La Rita ens ha facilitat un article que pretèn apuntar les línies generals que poden generar una reflexió sobre l’ús de la gamificació per a desenvolupar la tasca educativa. Al final de l’article us remetem alguns links sobre cursos de formació en Gamificació.

Gamificació i aprenentatge: un nou paradigma?

per Rita Barrachina

Des de fa uns tres anys hi ha una tendència anomenada “gamificació”, del terme anglès “gamification” (de “game”, joc).

Trobareu diferents versions del terme perquè és tan recent que encara avui s’hi esforcen a definir ben la cosa. N’hi ha, però, que desisteixen ja de definir el terme i passen a l’acció en els camps més floreixents: màrqueting, educació i recursos humans.

 

 

Per a tot arreu anireu trobant variants definitòries que ronden una mateixa cosa. Les paraules clau que anireu trobant per les definicions seran: jocs i mecàniques de jocs o videojocs, motivació o fidelització, comportament i entorns no lúdics.

Com tot el que creem la gamificació és una eina més i, com totes les eines, es pot fer servir per unes coses o per unes altres.

Més enllà de la tendència en màrqueting, la gamificació en l’aprenentatge podria ser un pont entre la motivació i l’autorrealització: un pont potser transitori però, de moment, ple d’oportunitats. És evident que es pot usar la gamificació per fer que les persones fidelitzin amb una marca i en comprin més productes però també pot ser un detonador per començar a entendre i apreciar la naturalesa de l’aprenentatge, que és educació i formació de persones crítiques i competents.

A grosso modo, doncs, podríem definir la gamificació com l’ús intencionat de jocs o mecàniques derivades de la cultura del joc com a principi interactiu motivacional.

És a dir, usar jocs o elements propis del joc per assolir tasques d’una manera més divertida i efectiva.

La gamificació, doncs, és una espècie de desbanalització de la cultura del joc i fa un gir a la percepció del joc com artilugi de pur divertiment o evasió perquè, més enllà de divertir o distraure, el joc és una eina tan antiga com el propi ésser humà.

La Naturalesa del Joc

Al néixer, -no només els humans, sinó molts altres animals-, tendim al joc per divertir-nos però també per aprendre. Amb els anys els jocs canvien i les convencions socials distingeixen entre serietat i joc, confonent-nos en l’essència del propi joc, del seu significat, de les seves possibilitats. Els jocs poden ser de molts tipus però, més enllà de la seva naturalesa, la nostra interacció amb el joc posa a prova les nostres capacitats i, ben jugat, el joc permet desenvolupar valuoses competències.

Així ho estudien des de fa anys als Estats Units i a Anglaterra, on científics i investigadors analitzen altres repercussions dels videojocs fins ara desconegudes: les positives. S’ha descobert que jugar a videojocs moderadament incrementa capacitats cognitives i perceptives. Cirurgians, militars i pilots, per exemple, usen jocs de simulació per incrementar la seva destresa i precisió.

Al novembre de 2013, investigadors especialitzats en el tema de la Universitat de Wisconsin-Madison van posar en funcionament el primer MOOC de “Videojocs i aprenentatge“. Coursera és la plataforma que allotja el curs: gratuït, online i en anglès. Segons la seva visió, doncs, els videojocs també poden fomentar bones pràctiques i capacitats. A més, amb l’ús del Big Data, també permeten una millor personalització de l’aprenentatge proposant nivells d’assoliment de tasques que s’equiparen a la superació de les plataformes habituals dels videojocs.

I hi ha molt en joc perquè jugar és natural i el joc és una eina d’aprenentatge que pot ser tan nociva com beneficiosa en funció de l’ús que se’n fa, com passa amb totes les eines.

Noves eines, nous llenguatges

La tecnologia permet crear jocs i videojocs cada cop més realistes i sofisticats; a més, hi ha videojocs que aglutinen milers de persones de diversa procedència en veritables comunitats virtuals: jocs i videojocs trenquen barreres culturals gràcies a un interès comú. Però també evoluciona el llenguatge: de l’oral vam passar a l’escrit i d’aquest a l’audiovisual. Avui, però, tenim un altre tipus de llenguatge que floreixen: el transmedia, que permet la interacció no només amb el joc i els altres jugadors sinó també entre diverses plataformes.

És per això que es pensa que, millorant el contingut dels videojocs o aplicant mecàniques provinents de la cultura del joc a l’aprenentatge es podria desenvolupar una alternativa en educació i formació més basada en la motivació que en el tradicional ensenyament industrialitzat: les escoles de sempre on els professors parlen i els alumnes escolten. La figura del professor, però, ha quedat obsoleta: els nens necessiten guies, persones que sàpiguen apreciar els matisos i capacitats dels alumnes; persones que saben quines eines són les que ens ajudaran en les nostres tasques; persones que presenten un contingut adaptable a diferents nivells d’aprenentatge.

Cada dia neixen milers d’aplicacions, algunes són jocs destinats a millorar les capacitats dels alumnes: hi ha, per exemple, un joc dissenyat per millorar les capacitats matemàtiques i de càlcul on els nens aprenen tot jugant amb suports informàtics enlloc del tradicional llapis i paper. I qué més dóna el suport si els nens aprenen? La qüestió és motivar i integrar, no substituir, entenent l’aprenentatge com a una arma de construcció massiva i la tecnologia com una crossa fascinant -però ambigua- que ens ajudi a navegar més que naufragar.

Imaginar altres mons possibles

La indústria del videojoc i de la gamificació cada dia guanyen més adeptes i inversors; també la tecnologia cada cop permet més vies d’experimentació; el model educacional no funciona perquè falten recursos i, sobretot, passió i voluntat institucional. Però, al cap i a la fi, es tracta de formar persones crítiques i competents, persones apassionades per allò que fan. I no és qüestió d’utopies: “utopia” és, abans que res, una paraula, una entitat imaginària. Les paraules s’inventen, les utopies també. Només és qüestió de voluntat, de motivació.

La pedra filosofal de la motivació és l’autoconeixement i també el pensament crític. El màxim problema que tenim és que anem perduts i, al no conèixe’ns a nosaltres mateixos, no sabem què volem: quines són les nostres passions? Com fer-ne d’elles el nostre ofici? I a tu? què t’agrada fer? Intenta guanyar-t’hi la vida però comença per somiar, per imaginar. Deia en Baudolino: “imaginant altres mons, s’acaba per canviar també aquest”.

Cap a una nova meritocràcia: sistema dels “openbadges”

La gamificació no es refereix només als videojocs i les seves mecàniques, refereix al joc com agent motivador més enllà del nivell de tecnologia: tot i que un llapis és tecnologia i una tauleta d’argila també. Si la gamificació necessita tecnologia és perquè la motivació intrínseca que es pretén aconseguir a través de la extrínseca requereix interacció i, més enllà d’aquesta, de reconeixement, apuntant cap a la meritocràcia. Si enfoquem el tema des del punt de vista del màrqueting la gamificació es presenta atractiva pero buida. En màrqueting no se li preveu una llarga trajectòria però, en educació i formació, s’està posicionant com a sistema alternatiu més que tendència.

Un exemple de mecànica presa del videojoc que s’usa en gamificació és l’atribució de “badges” o insígnies, distintius que acrediten competències. El gegant Mozilla treballa en el sistema d’Openbadges a nivell internacional i pretén un reconeixement de competències global a més d’incentivar la nostra reputació digital. Universitats de tot el món s’han sumat al projecte per redirigir el sistema educatiu i basar-lo en una meritocràcia reconeguda tan a la nostra vida “real” com a la virtual.

Amb tot, es pretén reformar el sistema educatiu i, en general, conscienciar de la importància de l’accés al coneixement, del pensament crític i de la jerarquia horitzontal com a pilars de l’autorrealització, construint així, entre tots, un món una mica millor, més participatiu i, amb sort, una mica més just.

Primere conclusions

La gamificació, pel seu caràcter motivacional extern (motivació extrínseca) pot ser útil per a encarrilar i reconèixer però, al cap i a la fi, la motivació neix de les pròpies passions, del que anomenem motivació intrínseca: el motor de qualsevol assoliment, allò que realment ens mou.

Si bé la gamificació es presenta com un tendència en màrqueting se li preveu més llarga vida al món de l’aprenentatge, ja sigui en educació com en formació. Igualment, podria també ser transitòria ja que les persones automotivades potser no necessitin mecàniques per a ser motivats, potser només necessiten oportunitats per desenvolupar millor les seves capacitats i competències. Però potser sí que els assoliments personals gestionats amb sistemes gamificats portin al reconeixement i, aquest, a l’oportunitat.

Cursos i MOOCs sobre gamificació

La gamificació està de moda i l’aprenentatge online també. Conjugant les dues coses i a través d’Internet, es generen un munt d’eines per ampliar les nostres competències en aquesta nova tendència: MOOCs i altres cursos, plataformes, consultories, aplicacions, jocs, comunitats, màsters, etc. Fins i tot el govern espanyol està preparant un projecte de gamificació que pretén relacionar la participació ciutadana amb la cultura, el turisme i els “badges”. Aquí alguns cursos vigents (febrer 2014):

1. El MOOC de Kevin Werbach a Coursera dura 10 setmanes i, de moment, és el curs més complet: és gratuït, en anglès i aquesta és la seva segona edició. El gestionen des de la Universitat de Pennsylvania i va comença el 27 de gener. El trobaràs traduït en català aquí.

2. El MOOC d’Iversity conduït per Víctor Manrique presenta la seva primera edició: comença el 17 de març i dura 7 setmanes. En l’execució del curs també intervenen altres professionals i membres del Gamification Spain Meet_up: Òscar Garcia Pañella, Isidro Rodrigo i Yannick Sampedro. El curs, titulat “Gamification Design” és en anglès però a GamifiCAT el podreu trobar en català.

3. El MOOC de MiríadaX sobre Videojocs i Gamificació aquesta primera edició dura 6 setmanes, és en espanyol, gratuït i està conduït per Guillermo Castilla, de la Universitat Europea.  El nom complet del curs és “Diseño, organización y evaluación de videojuegos y gamificación”.

4. El curs de gamificació que proposa la doctora Reig dura 6 setmanes, és en espanyol i el que jo vaig fer al novembre era la segona edició. Costa 130 euros i, en vista del preu, és lleugerament pretenciós. Tot i que els continguts són interessants, falta acurar la redacció, els webinars i afinar preguntes i respostes dels qüestionaris que es presenten confuses. Reciclant i ampliant el contingut, vaig fer la meva pròpia versió en català aquí.

5. Introducció a la Gamificación al Cibernàrium (presencial). Si estàs per Barcelona, apunta’t al curs per apropar-te una mica més al món de la gamificació: condueix el monògrafic l’Andrea Garcia. Si bé és introductori, sempre és un bon començament: es fa periòdicament i és gratuït. Si no ets a Barcelona però vols saber de qué tracta el curs, clica aquí.