El granollerí Pau Farell es defineix a si mateix com a artista i educador. Sempre ha estat vinculat al món del lleure i forma part de l’associació d’artistes el Colador. En Pau té una llarga experiència com a il·lustrador i en el camp del disseny gràfic. Des de fa uns anys, amb l’impuls del Màster Arts Visuals i Educació de la Universitat de Barcelona, s’ha bolcat en el món audiovisual des de la seva vessant educativa.

Conversem amb ell sobre Retalls, un projecte que sorgeix per treballar el llenguatge audiovisual des de l’educació crítica i les dinàmiques col·laboratives.

Com a artista i educador, d’on surt el projecte Retalls?

Com a educador, el projecte surt de la voluntat de treballar la imatge i la seva producció d’una manera diferent. Alhora, de la intuïció que el tema audiovisual en l’àmbit educatiu, no està gaire treballat. I, també des d’un punt de vista personal, per cercar noves pràctiques pedagògiques a través d’un projecte.

Simplement, he ajuntat les dues vocacions que tinc: l’art contemporani i l’educació. He volgut proposar la creació d’una obra d’art amb un mitjà contemporani com és l’audiovisual i amb processos, també, contemporanis com són els col·laboratius

Com definiries el projecte Retalls? Quina és el seu objectiu?

L’objectiu pràctic és crear de forma col·lectiva una obra audiovisual que reflecteixi una visió o un discurs conjunt, amb el grup, des d’una perspectiva més aviat crítica.

Perquè has escollit l’audiovisual per fer un treball educatiu?

El projecte permet relatar i difondre discursos a través d’una forma poc explotada: l’audiovisual. D’una banda, perquè cada dia rebem molts missatges des d’àmbits que eduquen encara que no són estrictament educatius, com poden ser els mitjans comunicació, la publicitat o el youtube. I no els digerim, no estem educats en llegir, entendre, desxifrar, formar-nos una opinió, etc…D’altra banda, perquè el llenguatge audiovisual no s’acostuma a utilitzar com a eina educativa i crítica en àmbits educatius. L’audiovisual ha tingut molt desenvolupament mediàtic, però poc desenvolupament educatiu. La imatge té molt poder i des d’alguns camps del coneixement no es fa servir gaire, ni per difondre ni per comunicar.

A més, en el món audiovisual s’ensenya molt la part de la producció tècnica i més aviat poc la del missatge que es vol transmetre o quins efectes pot tenir en el receptor.

I a més, en el teu cas el projecte està pensat pel col·lectiu d’adolescents…?

Sí. En molts casos, per qüestions generacionals són nadius digitals. En saben molt més que nosaltres, els educadors i els adults. Pensant en l’anterior pregunta, el projecte vol empoderar als adolescents a dos nivells:

En primer lloc, per poder fer una anàlisi i una lectura crítica dels discursos que ens vénen donats. Es tracta de mirar d’educar l’espectador, de fer conscient a l’adolescent d’allò que està “llegint” i poder-ho interpretar. Al projecte veiem audiovisual que ells escullen i mirem de tenir una lectura crítica. Per exemple, quins esports surten al Crackòvia o com es tracta la qüestió del gènere a algunes sèries.

En segon lloc, es tracta d’acompanyar als adolescents perquè facin la digestió audiovisual, puguin tenir una visió pròpia i crítica i, finalment, puguin ser creadors de missatges i discursos. I tot plegat amb una sola eina, que coneixen i que permet fer tots els processos.

Treballar amb els adolescents i joves en allò audiovisual té un component molt educatiu. Ells són el punt de mira de molts missatges i generalment, ni ells ni ningú tenen una mirada educativa i crítica sobre aquests missatges. Cal entendre que al seu dia a dia és una constant lectura (conscient o no) d’imatges i missatges.

La qüestió col·laborativa, el fet de treballar en grup…per què?

Aquest és un altre aspecte que està molt vinculat a la meva trajectòria com a educador en el lleure. Treballo des de la Pedagogia del Projecte. La Pedagogia del Projecte es basa en mirar totes les fases d’un projecte (pluja d’idees, elecció, preparació, realització, avaluació, difusió…) des del treball en grup. A més, des del punt de vista creatiu i audiovisual, la suma de persones fa més complex i ric el treball.

Pensant en el procés que es va teixint durant un projecte d’aquestes característiques, com creus s’expressa l’adolescència?

És una qüestió interessant…en algun moment coses que a mi em semblaven evidents, per ells no ho són i inclús no hi paren atenció, i per tant, passen de llarg i no apareixen. D’alguna manera, aprens que no és de la seva preocupació…com a mínim d’entrada. Perquè crec que la mirada crítica que té el projecte ajuda a potenciar certes discussions entre els adolescents que sovint no tenen o si més no, potser tenen nous arguments i noves mirades. El tema del gènere o el racisme, l’enveja o la por…

Més enllà d’això, es produeixen canvis de rols, es desperten habilitats i actituds…i s’obren preguntes que no tenen resposta, es veuen les limitacions, apareix la superació…

Quin és el teu paper com a educador?

Intentar agilitzar els processos quan s’encallen, treballar la confiança, il·luminar alguns aspectes més tècnics que poden ser complexes per ells. La idea és poder donar eines i crear l’ambient: és acompanyar.

Des del punt de les noves tecnologies, també l’audiovisual, es pot treballar d’una altra manera que no sigui col·laborativa?

Sí. Però en el cas de Retalls hi ha tota la voluntat i una ideologia pedagògica. Es podria fer de manera individual, però segurament entraríem en lògiques merament productores. El col·lectiu permet educar molt més en l’esperit crític, perquè implica un intercanvi, apareixen visions i judicis, inclús poden sortir posicionaments de tot el grup. És tant o més interessant el procés, que és on emergeix l’esperit crític, com el resultat. Evidentment, darrere del projecte també hi ha la idea de qüestionar el creador individual i mostrar la potència del grup com a creador.

Des d’un punt de vista educatiu respecte la societat de la informació i les noves tecnologies, es pot seguir el model clàssic d’aula?

En aquest cas, també hi ha decisió, és a dir, ideologia. A més, el fet d’haver-ho fet al marge d’una avaluació i uns resultats prefixats, ens permet trobar altres maneres d’educar. Podem experimentar, potser fent matemàtiques seria més complex provar una dinàmica col·laborativa i un educador acompanyant.

Ara bé, les noves tecnologies no només són útils per a relacionar-se o descobrir sinó que et permeten ser productor, crear discurs, organitzar-te. Permet utilitzar uns mitjans i poder tenir impactes en un mateix i en la resta. Les noves tecnologies et permeten poder difondre fàcilment el teu discurs.

Per tant, per tot plegat, si que crec que les noves tecnologies permeten qüestionar el model clàssic de l’aula on hi ha una verticalitat i el diàleg és més aviat reduït.

Com creus que el projecte “Retalls” pot ajudar a la creació de la identitat d’un adolescent?

Hi ha un professor, Imanol Aguirre que té aquest aspecte molt desenvolupat. Ell parla de l’educació estètica com a productora d’identitat. Tant quan crees com quan llegeixes, estàs fent un exercici d’autoconeixement. Quan deixes que l’obra t’afecti, aquesta et provoca sensacions, emocions, etc. I quan ets tu qui la crees, busques un discurs, un “què vull explicar?”. Això implica un autoconeixement.

“Retalls” permet obrir altres espais, encara que sigui un procés col·lectiu, implica una obertura cap a la persona, aquesta s’ha d’activar. Ella ho ha de fer i el grup li demana. Obrim una possibilitat perquè s’expressin d’una manera, potser, diferent.

L’any passat, amb el grup que vam fer el projecte eren aquells que podríem qualificar d’“els altres”. Els que no destaquen o més aviat acostumen a tenir dificultats a l’escola. Ja tenien una etiqueta. En canvi, quan van acabar el projecte, tant per ells com per a la resta de companys es va produir un gir en aquesta dinàmica escolar. Els seus companys van valorar el que havien fet i ells també. Deu ser allò de l’autoestima…ho van viure.