En el marc de les jornades “Granollers Digital” es va realitzar la taula rodona “Ciutadania, govern obert i participació” amb els especialistes Jordi Bernabeu (psicòleg i educador a @SobrePantalles i @SobreDrogues), Marc Garriga (propietari de desideDatum Data Company), Juan Insua, (director del CCCB Lab) i Joan Subirats (professor a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques).

La taula es plantejava com un espai de reflexió crítica que tenien el punt de partida en la construcció de la identitat individual a l’entorn 2.0 i la necessitat d’una pedagogia del “nosaltres”, Alhora s’enllaçava amb una qüestió clar: com el canvi tecnològic ha modificat les lògiques de la participació i com a exemples es situava el desenvolupament del “Govern Obert” i alhora, la tensió permanent en l’àmbit de la creació del coneixement, l’art i la cultura.

A continuació us oferim una crònica a mode d’abstracció de les diferents exposicions desenvolupades.

 El 2.0 com un espai de relacions i de construcció d’identitats

Jordi Bernabeu va defensar el treball municipal entorn els usos dels adolescents en l’entorn 2.0 degut a la detecció creixent d’una demanda per part de diversos perfils d’adults: pares i mares, altres familiars o professors.

Des d’una mirada educativa, el 2.0 es podria entendre com un espai més on es poden satisfer necessitats vitals d’autorealització, de reconeixement, d’afiliació o de seguretat, entre d’altres. En conseqüència, en l’entorn 2.0, construïm la nostra identitat i ens relacionem amb la resta del món.

Comença a perdre sentit separar o oposar la identitat digital a la física, ja que cada cop més, i sobretot amb el desenvolupament de xarxes socials que condicionen la nostra manera de presentar-nos , aquestes identitats esdevenen complementàries, múltiples i esdevenen flexibles i relacionals: som en bona mesura la relació que tenim amb l’entorn.

Certament, els usos problemàtics o addictius existeixen, però no es pot apuntar a l’eina en si, sinó que hem de mirar la globalitat de la persona, la manera en que expressa la correlació de la identitat digital i la física, les maneres de relacionar-se amb l’entorn. El 2.0 pot esdevenir una evasió o pot suplir mancances de les persones, però també pot potenciar algunes aptituds.

Va assenyalar que el nou context digital presenta condicionants propis però que seguint la lògica relacional i d’identitat, els problemes que es presenten continuen sent els mateixos de sempre. Certament, en l’entorn 2.0 es barregen la vida personal i la professional, l’exposició pública és exponencial i de gran abast, la intimitat pot quedar més desprotegida, la disponibilitat pot ser permanent o total i, evidentment, l’horari habitual queda alterat. Però en el fons, parlem de com esdevenim subjectes inserits en una societat.

 Unes idees per a la intervenció

Va plantejar una pregunta clau: com veuen els adolescents i joves als adults en l’entorn 2.0? I, alhora, va qüestionar-se perquè els professionals de l’educació no veuen que l’entorn 2.0 és un espai més on, segurament, s’haurà d’intervenir.

Arran d’un estudi realitzat a alumnes d’entre 2n i 4rt d’ESO de la majoria d’instituts de la ciutat de Granollers,  va plantejar la necessitat de combinar el treball d’idees i hipòtesis fruit de l’experiència directa amb les aproximacions a les realitats mesurables.

Finalment, va plantejar la necessitat d’introduir plantejaments pedagògics en relació a l’ús de les noves tecnologies i les xarxes en el marc escolar partint de la idea de fomentar els aprenentatges complexos, potenciant les dinàmiques col·laboratives i sota una visió que superi l’ús des d’una lògica de consum i foment de la creació i la participació des de la ciutadania crítica.

Es pot veure el suport que Jordi Bernabeu va utilitzar durant l’exposició: http://www.slideshare.net/sobrepantalles/del-jo-al-nosaltres-digitalgran

El vídeo de la intervenció de Jordi Berbaneu

La participació: una nova tecnologia

Va prendre el relleu Joan Subirats i ràpidament va entomar la qüestió des d’una afirmació rotunda: el desenvolupament de les noves tecnologies i d’Internet és equiparable a les altres “grans revolucions” com la industrial. De fet, aquesta “revolució tecnològica” està modificant les lògiques fordistes i post-fordistes.

Des de la noció de participació, el 2.0 no es pot entendre com una nova eina per seguir fent el mateix. Efectivament, el 2.0 permet desenvolupar nous significats de la “participació” i per tant, construeix noves dinàmiques en la societat.

La tecnologia permet repensar el procés i la xarxa es comença a entendre com quelcom en interacció constant, de connexió de nodes i de construcció en codi obert. El 2.0 posa en escac les lògiques de la democràcia representativa i de la delegació, i en conseqüència, moltes institucions (des dels parlaments o certes dinàmiques del mercat laboral) es veuen afectades i hauran de canviar.

Es pot parlar d’un nou activisme política en el qual el protagonisme és en la xarxa (que és alhora espai de relacions i eines col·laboratives). La lògica de l’activitat política, de les qüestions comunes, esta superant la relació “representant-representat”.

Alhora que hi ha una crisi sistèmica, el desenvolupament de la tecnologia permet a la ciutadania desenvolupar nous espais i noves eines de construcció col·lectiva, que alhora són de propietat compartida i es configuren d’una manera més flexible i adaptable. La ciutadania recupera certa consciència, ja no vol delegar en algú (partits, sindicats, etc…) sinó que vol esdevenir subjecte polític sota la lògica del “Som”. Un “Som” que no responen en xarxa, que difumina el lideratge individual i que per tant, es fa difícil de representar o d’iniciar-hi interlocució. Davant d’aquesta realitat, la política institucional clàssica i les seves institucions públiques ofereixen resistències a obrir-se, a ser transparents i a facilitar una participació real.

De la xarxa a l’impacte institucional

Subirats va defensar que no tot ha de ser necessàriament positiu en el desenvolupament de les noves tecnologies des de la lògica de la participació.

Va alertar de les lògiques mercantilistes i de la utilització de les noves tecnologies per perpetuar dinpamiques no participatives. Alhora, va apuntar un interrogant prou compartit i encara no resolt: La participació a les xarxes socials és profunda i constant o d’interessos individuals i intermitent?

Però, la gran qüestió segons Subirats és si aquesta nova manera de configurar espais de participació política no institucional podrà mantenir les seves lògiques quan passi a formar part de les institucions de representació clàssica.

El Govern Obert: aprofundir en el dret a saber dels ciutadans

Marc Garriga va recollir, en part, el testimoni que va deixar Subirats i va iniciar la seva intervenció sobre “Govern Obert” i transparència a partir d’una pregunta ben senzilla: Tenen els ciutadans dret a saber?. Aquesta és la pregunta que tot governant i govern s’hauria de fer abans si vol pensar en el “Govern Obert”.

Per evident que pugui semblar, respondre aquesta pregunta afirmativament obre el camí cap a altres qüestions que no es poden eludir. Així doncs, el “Govern Obert” no planteja res més que un aprofundiment en la gestió de la democràcia des de les institucions públiques.

En el cas que la resposta a la pregunta inicial sigui afirmativa, la següent idea, que hauria de permetre revertir les lògiques de delegació política, també és senzilla: El #GovernObert es planteja com un espai on governants i ciutadans seuen per pensar les polítiques comunes de forma conjunta.

Així doncs, el #GovernObert es construeix des d’una lògica de governar amb (i no per) els ciutadans i Garriga va destacar el plantejament que ciutats com Barcelona o pobles com el Figaró han fet o fan.

Obrir dades: un procés més que un invent

Garriga va sostenir que les possibles debilitats de participació no han de ser un fre i que, per exemple, no es tracta de pensar quants ciutadans s’implicaran sinó de fer possible que algú es pugui implicar. Alhora, s’hauria d’entendre com un procés de canvi, tant dels ciutadans com dels governants i per això és important “fer pedagogia”.

Finalment, Garriga va plantejar que no s’ha homogeneïtzar el Govern Obert. Cal entendre que, d’una banda, es parteix de la publicació de diferents dades i informacions i que en aquest sentit, hi ha dades que poden servir per rendir comptes (per exemple del programa electoral o del funcionament d’una política concreta) i d’altres que poden servir per generar serveis (per exemple, la obertura de les dades de mobilitat pot generar nous serveis pels ciutadans.)

Garriga també va alertar però que les dades obertes no haurien de servir per a fer nous invents, i en conseqüència i per exemple, contribuir a la desaparició d’oficis, negocis o serveis sinó a complementar-los.

 La caiguda de la innocència 2.0

Juan Insua va plantejar la necessitat de contraposar el discurs que havia imperat a la taula fins el moment i per això, va decidir canviar el tema de la seva intervenció.

Abans d’iniciar aquest gir però, va confirmar que efectivament, el desenvolupament tecnològic ha modificat les formes tradicionals de creació, producció, emmagatzematge, exposició, distribució, etc. artístic i del coneixement i que, per tant, també hi ha una batalla que avarca els drets de l’autoria intel·lectual, el poder decidir sobre què és art o què ha de conèixer la gent i , finalment, el paper de certes institucions o espais en el desenvolupament cultural. Si apareixen eines que permeten al ciutadà esdevenir artista, productor, programador o difusor, la indústria cultural ha de tremolar per força.

Amb la qüestió bàsica i tensió no resolta exposada, Insua va exposar la necessitat de la mirada crítica i desconfiant entorn la web social. Va interrogar-se davant la utopia democratitzadora de la web social i va apuntar que molts ja han perdut la innocència al respecte.

Segons Insua, és evident que el desenvolupament de les noves tecnologies permet desenvolupar la participació i contribuir a que la ciutadania adopti posicions més proactives, però no s’ha d’obviar que la realitat de la web social és la d’un negoci multimilionari d’una empresa concreta, a l’estil del monopoli capitalista on no ha variat gens la propietat dels mitjans, en aquest cas podríem dir d’expressió dels seus “usuaris”.

Insua va afegir que la lògica mercantilista també domina internet i que de fet, contribueix a la lògica imperant de la individualitat a les xarxes socials, permeten que grans empreses o petits negocis tinguin informació sobre les persones i puguin, a partir de les seves afiliacions o gustos “lliurement” publicats, oferir un consum monitoritzat i adaptat a “l’usuari”.

Precisament, la construcció de “l’usuari” és allò que necessita el capital actual davant l’esgotament de recursos naturals i les crisis materials permanents. I concretament, el perfil que interessa des d’una lògica capitalista és d’un consumidor flexible i inesgotable.

Insua va seguir la seva crítica fent referència directa a la suposada democratització política que oferix internet i va recordar un cas prou paradigmàtic: el cas d’Eduard Snowden i la seva denúncia de l’espionatge massiu dels EUA. No cal anar molt lluny d’aquí i podríem recordar el cas de seguiment a persones vinculades als moviments socials catalans per part del Cesicat.

A més, va defensar que sota aquestes idees superficials de la participació i la democràcia, moltes empreses poden realitzar operacions de maquillatge de pràctiques abusives en relació als drets laborals i les condicions dels seus treballadors. I que la transparència de moltes d’aquestes empreses esdevenen falses il·lusions.

Així doncs, Insua va reclamar la necessitat de superar una visió simple i apostar per un pensament complex. Internet, les noves tecnologies, la web social i el 2.0 presenta, de forma coexistencial problemes i virtuts: pot ser un “Gran Hermano” vigilant i, alhora, obrir espais per a la democratització del coneixement.